dijous, 5 de març de 2009

CANÇONS QUE SUBJECTEN A LA VIDA (1)

No puc imaginar la vida sense música.

En els pitjors moments de la meva adolescència, recordo que sempre hi havia una cançó salvadora que em feia de flotador enmig del no-res. Llavors li deien crisi existencial. Quan sentia que tot s'enfonsava al meu voltant, la melodia -normalment malenconiosa- que sonava en el cassette em mantenia subjecte a la vida. Estirat sobre el llit com en un tauló empès per les onades, aleshores pensava en l'amor platònic del moment i sospirava: "Tant de bo fossis aquí..."

Llavors no tenia cap desig de ser escriptor, ni podia imaginar que, dues dècades després, publicaria una novel·la amb aquest títol. Només m'agradava escoltar cançons tristes i passar la nit en blanc enganxat a la ràdio. En aquella època escoltava Ràdio Pica, una emissora pirata que teòricament emetia des d'un vaixell al port de Barcelona.

A falta d'amor i de perspectives, el meu secret desig era composar bandes sonores per a pel·lícules de baix pressupost. Des de petit jo tocava d'oïda la melòdica -a l'escola l'anomenaven DoReMi- i érem a l'època del Casiotone. Com que no tenia un piano ni cap instrument en condicions, mentre somiava amb traslladar-me a Los Angeles, als quinze anys vaig muntar una primera banda que es deia The End. Jo tocava el Casiotone, un company de classe cantava a pèl i un altre feia la percussió amb un tambor de Colón. Vam enregistrar un cassette amb set cançons pròpies. En vam fer tres còpies. A Déu gràcies, totes s'han perdut.

(CONTINUARÀ)

8 comentaris:

  1. Que la música i la literatura que ens ha unit mai més ens separi :-) Una abraçada i llarga vida al Wish You Were Here! xxx . m

    ResponElimina
  2. Sempre hi ha alguna cosa que ens salva i l'art ha estat un bon flotador per a molts.

    Salutacions.

    Sílvia Tarragó

    ResponElimina
  3. Endavant Francesc! Com sempre, estaré pendent d'aquest blog i de tot allò que escrius... Fins aviat! Elisenda

    ResponElimina
  4. Una bona notícia, aquest bloc! Sabent l'interès múltiple de l'autor per les coses del món, segur que serà d'allò més interessant. Jo no me'l penso perdre.

    ResponElimina
  5. Que xulo era somiar, no...? I quan et deixaves portar per la música i et pensaves que eres la persona més dissortada del món, i tot i així, et semblava genial. L'adolescència, època maleïda!
    Et seguiré, Francesc, com ja fa tants anys que ho faig. Què bé que treguis una altra novel·la! Tocarà fer-te una altra entrevista, no trobes?
    Petons!

    ResponElimina
  6. Visca la música Mag de les paraules!

    ResponElimina
  7. Estimat amic i company de lletres i sons,

    La vida té sostinguts, bemols i també molts aguts, tots reflectits d'una manera fresca en totes les pàgines d'aquesta novel·la. No saps com em fa de feliç ser-ne part, i com m'inspira per a properes aventures.
    Quant a estar estirats al llit amb el cassette... això és quasi fet universal, no? Cosa de música interna, supose. Per cert, el tambor de 'Colon' resulta atractiu com a proposta als Matinées ;) Segueix encisant-nos amb les teues històries... xxx

    ResponElimina
  8. Estimat Francesc,

    Quina sensació tan estranya m'ha produït llegir que havies treballat de cambrer a les Puces del barri gòtic. Va ser el meu lloc mític a l'adolescència i una mica més enllà. Hi anava amb la meva primera parella i solia prendre-hi un moscatell molt bo, que llavors em feia l'efecte que era una beguda empaltada del mateix encís que aquell entranyable cau. Qui sap si mai no vares servir-me'n tu un got !
    Una abraçada,
    Ramon Surroca

    ResponElimina