LA CAPSA DE SABATES

Abans d'aprendre a tocar el piano correctament, vaig començar a composar. Al meu professor li agradaven les cançons que feia, així que vam muntar un duet que afortunadament no va actuar mai en públic. La mecànica era la següent: jo li ensenyava un nou tema i ell s'asseia al piano perquè jo el pogués cantar. El invent es va anomenar ONCEUPONATIME i vam enregistrar un cassette que es deia Birthing. A mi em feia vergonya escoltar-me cantar, perquè sovint desafinava.

Un cop dissolt ONCEUPONATIME, vaig muntar la meva tercera banda -novament un duet- amb un company mallorquí d'Anglogermàniques que es deia Manolo. Ell tocava la guitarra acústica, jo el piano -n'havia comprat un que vaig pagar a terminis durant 5 anys- i la melòdica. Cantàvem un o l'altre depenent del tema. Com que quedàvem tots els dissabtes al matí i sempre fèiem una cançó nova, el duet es va dir SATURDAY SONG, i va enregistrar el seu cassette corresponent sense vocació d'actuar enlloc. Quan el Manolo va acabar els estudis, va tornar a Mallorca i la cosa va quedar aquí.

Pot ser avorrit el que estic explicant, però és necessari per entendre l'origen d'HOTEL GURU, la banda que aquest 22 d'abril a les 22h presentarà a la Cova de les Cultures (Carrer de l'Àngel 12, Barcelona) la novel·la Tant de bo fossis aquí, que en bona part està inspirada en l'estranya singladura d'una banda -la meva quarta- que va néixer un diumenge a la nit en un bar a punt de tancar.

Però tornem abans a la qüestió dels cassettes. Entre les cançons que havia composat entre classe i classe de piano -quan tenia 20 anys-, les dels dos duets i moltes altres que vaig composar en els quinze anys següents que no vaig tocar amb ningú, vaig anar omplint de cintes una capsa de sabates que guardava sota el llit. Eren cassettes usats i la majoria de vegades enregistrava només fragments de temes, sense ni tant sols lletra. En total hi devia haver un centenar de cançons en potència. Quan posava al reproductor una d'aquestes cintes podien sonar dos compassos de piano, mig tema instrumental, o algun de més acabat en el que jo taralejava la part vocal. Un d'ells era Heaven after Heaven que vam enregistrar molts anys després amb HOTEL GURU.

I aquí és on vull arribar. A l'edat de 38 anys, en portava quinze tocant per a mi sol -cosa que m'avorria mortalment- de forma molt ocasional, sense compartir cançons amb ningú. De fet, crec que els últims cinc anys ni tant sols havia obert la tapa del piano. El desinterès per la música em va portar, fins i tot, a deixar d'escoltar CDs. Fins que un dia, escoltant una ràdio americana per Internet va sonar una cançó de KEREN ANN, Not going anywhere. Alguna cosa oblidada dins meu es va remoure i vaig encarregar el disc -es deia igual que la cançó- per Amazon. Aquell CD va donar un gir a la meva vida, i em va fer treure la pols de la capsa de sabates.

(CONTINUARÀ)