dilluns, 16 de març de 2009

L'AVI PIANO

No recordo el nom de la primera noia a la que vaig fer un petó, perquè la vaig veure una sola vegada de prop -la nit de l'esdeveniment- i una altra de lluny, però recordo molt bé el primer piano que vaig tocar. Era un Chassaigne Frères de cent anys, tot un avi, i estava al desaparegut Les Puces del Barri Gòtic, la taverna del carrer Montsió on jo treballava de cambrer.

L'establiment tenia una programació regular de música en directe. Un dia per setmana venia l'Antonio, un geni de la improvisació al piano; li podies demanar qualsevol cançó, que encara que no l'hagués tocat mai la treia immediatament a dues mans. L'altra pianista era una estudiant d'arquitectura que es deia Helena. En sabia molt menys, però com a compensació tancava els ulls i es retorçava mentre clavava els dits a les tecles, com posseïda per un monstre amagat dins del Chassaigne. Va ser mentre escoltava la seva interpretació de Gondoler venecià, un dels Lieder ohne Worte (cançons sense paraules) de Mendelsohn que vaig decidir que volia aprendre a tocar el piano.

L'Antonio es va oferir a fer-me una classe setmanal a canvi de 500 pessetes, "perquè li donis un valor a les classes", em deia. Jo obria la persiana de ferro al matí, quan la taverna estava tancada, i tocava aquell piano sempre desafinat. El primer que vaig aprendre va ser la Gymnopédie nº 1 de Satie, que és una bona peça per a principiants.

Hi anava cada matí, quan tenia classe amb l'Antonio i quan no en tenia, i això em va fer abandonar prematurament la carrera de periodisme. Però era superior a mi: quan baixava la persiana de la taverna, el món exterior quedava de sobte molt lluny. En obrir la vella tapa del Chassaigne Frères accedia a un altre món, alhora proper i fantasmal.
D'alguna manera sento que aquell avi piano em va adoptar. Les seves tecles gastades, els pedals rovellats i el seu olor a fusta noble em van ensenyar tot el que necessitava saber de la vida i els seus misteris.

1 comentari:

  1. Hi ha objectes amb ànima encara que siguin inanimats, l'avi piano en devia ser un. M'agrada molt deixar-me endur per la nostàlgia de la mà de vells objectes.

    ResponElimina