LA CAPSA DE SABATES

Abans d'aprendre a tocar el piano correctament, vaig començar a composar. Al meu professor li agradaven les cançons que feia, així que vam muntar un duet que afortunadament no va actuar mai en públic. La mecànica era la següent: jo li ensenyava un nou tema i ell s'asseia al piano perquè jo el pogués cantar. El invent es va anomenar ONCEUPONATIME i vam enregistrar un cassette que es deia Birthing. A mi em feia vergonya escoltar-me cantar, perquè sovint desafinava.

Un cop dissolt ONCEUPONATIME, vaig muntar la meva tercera banda -novament un duet- amb un company mallorquí d'Anglogermàniques que es deia Manolo. Ell tocava la guitarra acústica, jo el piano -n'havia comprat un que vaig pagar a terminis durant 5 anys- i la melòdica. Cantàvem un o l'altre depenent del tema. Com que quedàvem tots els dissabtes al matí i sempre fèiem una cançó nova, el duet es va dir SATURDAY SONG, i va enregistrar el seu cassette corresponent sense vocació d'actuar enlloc. Quan el Manolo va acabar els estudis, va tornar a Mallorca i la cosa va quedar aquí.

Pot ser avorrit el que estic explicant, però és necessari per entendre l'origen d'HOTEL GURU, la banda que aquest 22 d'abril a les 22h presentarà a la Cova de les Cultures (Carrer de l'Àngel 12, Barcelona) la novel·la Tant de bo fossis aquí, que en bona part està inspirada en l'estranya singladura d'una banda -la meva quarta- que va néixer un diumenge a la nit en un bar a punt de tancar.

Però tornem abans a la qüestió dels cassettes. Entre les cançons que havia composat entre classe i classe de piano -quan tenia 20 anys-, les dels dos duets i moltes altres que vaig composar en els quinze anys següents que no vaig tocar amb ningú, vaig anar omplint de cintes una capsa de sabates que guardava sota el llit. Eren cassettes usats i la majoria de vegades enregistrava només fragments de temes, sense ni tant sols lletra. En total hi devia haver un centenar de cançons en potència. Quan posava al reproductor una d'aquestes cintes podien sonar dos compassos de piano, mig tema instrumental, o algun de més acabat en el que jo taralejava la part vocal. Un d'ells era Heaven after Heaven que vam enregistrar molts anys després amb HOTEL GURU.

I aquí és on vull arribar. A l'edat de 38 anys, en portava quinze tocant per a mi sol -cosa que m'avorria mortalment- de forma molt ocasional, sense compartir cançons amb ningú. De fet, crec que els últims cinc anys ni tant sols havia obert la tapa del piano. El desinterès per la música em va portar, fins i tot, a deixar d'escoltar CDs. Fins que un dia, escoltant una ràdio americana per Internet va sonar una cançó de KEREN ANN, Not going anywhere. Alguna cosa oblidada dins meu es va remoure i vaig encarregar el disc -es deia igual que la cançó- per Amazon. Aquell CD va donar un gir a la meva vida, i em va fer treure la pols de la capsa de sabates.

(CONTINUARÀ)

L'AVI PIANO

No recordo el nom de la primera noia a la que vaig fer un petó, perquè la vaig veure una sola vegada de prop -la nit de l'esdeveniment- i una altra de lluny, però recordo molt bé el primer piano que vaig tocar. Era un Chassaigne Frères de cent anys, tot un avi, i estava al desaparegut Les Puces del Barri Gòtic, la taverna del carrer Montsió on jo treballava de cambrer.

L'establiment tenia una programació regular de música en directe. Un dia per setmana venia l'Antonio, un geni de la improvisació al piano; li podies demanar qualsevol cançó, que encara que no l'hagués tocat mai la treia immediatament a dues mans. L'altra pianista era una estudiant d'arquitectura que es deia Helena. En sabia molt menys, però com a compensació tancava els ulls i es retorçava mentre clavava els dits a les tecles, com posseïda per un monstre amagat dins del Chassaigne. Va ser mentre escoltava la seva interpretació de Gondoler venecià, un dels Lieder ohne Worte (cançons sense paraules) de Mendelsohn que vaig decidir que volia aprendre a tocar el piano.

L'Antonio es va oferir a fer-me una classe setmanal a canvi de 500 pessetes, "perquè li donis un valor a les classes", em deia. Jo obria la persiana de ferro al matí, quan la taverna estava tancada, i tocava aquell piano sempre desafinat. El primer que vaig aprendre va ser la Gymnopédie nº 1 de Satie, que és una bona peça per a principiants.

Hi anava cada matí, quan tenia classe amb l'Antonio i quan no en tenia, i això em va fer abandonar prematurament la carrera de periodisme. Però era superior a mi: quan baixava la persiana de la taverna, el món exterior quedava de sobte molt lluny. En obrir la vella tapa del Chassaigne Frères accedia a un altre món, alhora proper i fantasmal.

D'alguna manera sento que aquell avi piano em va adoptar. Les seves tecles gastades, els pedals rovellats i el seu olor a fusta noble em van ensenyar tot el que necessitava saber de la vida i els seus misteris.

CANÇONS QUE SUBJECTEN A LA VIDA (2)

Uns quants anys després, mentre treballava en un bar del Barri Gòtic, em vaig fer amic d'un noi de Santa Coloma que es deia Alberto. Als dos ens agradava molt viatjar, i un estiu vam anar en tren fins a Grècia a visitar unes noies que havíem conegut. Com que no ens feien gaire cas, recordo que ens estiràvem a la nostra habitació d'Atenes a escoltar un disc de Manos Hadjidakis, un cantautor grec ja desaparegut. Hi havia una cançó -no recordo el títol- que al meu amic li agradava especialment. Quan sonava, li brillaven els ulls. Una tarda que l'escoltàvem per enèsima vegada després de beure una ampolla de retsina, l'Alberto es va posar de peu i em va dir: "Francesc, per aquesta cançó he decidit que em quedo a Atenes".

Jo no m'ho vaig creure, perquè l'Alberto havia estat acceptat a una universitat escocesa i li faltaven dos anys per acabar la carrera. Què havia de fer a Grècia? Li vaig expressar el meu escepticisme, i va insistir: "Ja ho tinc decidit: per aquesta cançó em quedo a Atenes. Què t'hi jugues que ho faig?". "El que vulguis", vaig contestar. "Quan sortim d'aquesta ciutat i arribem, en tres dies, al sud de França, jo continuaré fins a Escòcia i empaquetaré de seguida tot el que tinc a l'habitació. Aprofitaré l'Interrail per tornar a Atenes abans no acabi l'agost."

Estava clar que si era capaç de fer aquell sacrifici -renunciar al seu futur acadèmic i professional- per una cançó, jo no em podia quedar curt. Per tant li vaig dir: "Si ets capaç de fer el que dius i a finals d'agost ja t'has instal·lat a Atenes, jo l'1 de setembre me'n vaig a Cadis i des d'allà començo a caminar i ja no paro fins al Cap Nord." Era un vell projecte que li havia comentat algunes vegades: travessar Europa a peu de sud a nord. Havia calculat que em caldrien sis mesos bons per cobrir aquella distància. Per tant, jo també hauria de penjar la meva carrera -Filologia Anglogermànica- per fer la meva odissea particular. L'Alberto i jo ens vam donar la mà per segellar el pacte.

Una setmana després de tornar a Barcelona, mentre em plantejava el futur immediat per aquests camins de Déu, em va arribar una carta del meu amic. M'explicava que, un cop a Escòcia, li havia estat impossible complir la seva promesa. "Aquí al nord, la cançó no sona igual", deia, "Ja no em diu que ho haig de deixar tot per viure a Grècia".

Vaig respirar alleugerit. No tenia putes ganes d'anar a Cadis i començar a caminar com un maleït fins al nord de Noruega. Vaig desar la carta sobre l'escriptori i em vaig estirar al llit a escoltar la cançó de Hadjidakis. L'Alberto tenia raó. Fins i tot des d'aquest costat de la Mediterrània, la cançó sonava llunyana com un somni abandonat.

CANÇONS QUE SUBJECTEN A LA VIDA (1)

No puc imaginar la vida sense música.

En els pitjors moments de la meva adolescència, recordo que sempre hi havia una cançó salvadora que em feia de flotador enmig del no-res. Llavors li deien crisi existencial. Quan sentia que tot s'enfonsava al meu voltant, la melodia -normalment malenconiosa- que sonava en el cassette em mantenia subjecte a la vida. Estirat sobre el llit com en un tauló empès per les onades, aleshores pensava en l'amor platònic del moment i sospirava: "Tant de bo fossis aquí..."

Llavors no tenia cap desig de ser escriptor, ni podia imaginar que, dues dècades després, publicaria una novel·la amb aquest títol. Només m'agradava escoltar cançons tristes i passar la nit en blanc enganxat a la ràdio. En aquella època escoltava Ràdio Pica, una emissora pirata que teòricament emetia des d'un vaixell al port de Barcelona.

A falta d'amor i de perspectives, el meu secret desig era composar bandes sonores per a pel·lícules de baix pressupost. Des de petit jo tocava d'oïda la melòdica -a l'escola l'anomenaven DoReMi- i érem a l'època del Casiotone. Com que no tenia un piano ni cap instrument en condicions, mentre somiava amb traslladar-me a Los Angeles, als quinze anys vaig muntar una primera banda que es deia The End. Jo tocava el Casiotone, un company de classe cantava a pèl i un altre feia la percussió amb un tambor de Colón. Vam enregistrar un cassette amb set cançons pròpies. En vam fer tres còpies. A Déu gràcies, totes s'han perdut.

(CONTINUARÀ)