COLUM

L'ampliada Hotel Guru Band es va forjar als estudis de gravació Fiori Musicali, on vam haver de reclutar músics professionals per tal d'orquestrar el disc. Després del Pau Lligadas (baix i contrabaix) i de la Núria Perich (bateria) va aparèixer l'inimitable Colum Pettit, un violinista extraordinari que s'ha acabat incorporant al nucli dur del grup.

Amb ell la vam liar a Madrid, en un concert de presentació al Café de la Palma i en el Susan Club. Va ser en el camerino d'aquesta cocteleria on hem fet el nostre show més vibrant. El Colum continua tensant les cordes del violí i de l'ànima en els assajos impossibles de la no-banda, com sovint l'anomenen, perquè costa Déu i ajudes reunir-nos per assajar o trobar una data per actuar.

Hotel Guru enregistrarà aquest octubre el seu segon i potser darrer disc amb la formació actual. Es dirà ELEVATOR, perquè parla de l'ascensor de la vida, que tant et pot portar al cel com al infern.

_

Gràcies per l'atenció concedida al blog, que s'acaba amb aquesta entrada. Aviat trobareu informació dels propers concerts a la nostra web.

IRENE

La vida té un destí inesperat per a cadascú, amb segones i terceres oportunitats, com demostra el meu primer contacte amb la que acabaria sent la mànager de Hotel Guru i AMIGA amb majúscules.

Quan la Irene treballava com a cap de redacció de la revista Integral, em va enviar un correu electrònic -no ens coneixíem- per demanar-me un article de psicologia força llarg. El vaig escriure i enviar.

En aquella època jo anava penjadíssim de diners, així que a la data prevista vaig mirar si m'havien ingressat el pagament d'aquest article. Comptava només amb això per passar el mes. Quan vaig veure que el meu nº de compte continuava amb els mateixos números vermells, vaig posar un correu a la tal Irene per reclamar. Aquesta va ser la resposta:

"La revista ha decidit publicar el teu article d'aquí un parell de números, així que no cobraràs fins d'aquí tres mesos. Feliç setmana."

Aquesta darrera "coletilla" em va posar furiós i vaig estar a punt d'enviar un correu explosiu. Finalment, però, em vaig contenir. Com recomana la saviesa japonesa: el que hagis de dir, digueu-ho demà. I em vaig oblidar del tema mentre buscava alternatives per a les meves misèries.

Un temps després, aquesta mateixa Irene va venir amb la seva amiga Yvette -cap de redacció de CuerpoMente i gran persona- a la presentació d'un llibre meu. Es va presentar i li vaig poder posar cara i veu. Xerrant una mica vaig entendre que era una rockera "de pro", i vam quedar en trobar-nos a La Fourmi de Gràcia per fer intercanvi de discs. Jo li vaig passar les meves noies lànguides (Keen Ann i similars) i ella em va fer escoltar bandes del Primavera Sound.

Com que la música fa amics, no vam trigar en agafar confiança. Després la revista Integral va canviar de mans i la Irene es va convertir en una redactora free-lance, a més d'aprenent de baixista. De sobte estava de molt bon humor i tenia temps lliure, així que va assistir al naixement de Hotel Guru i va acceptar ser la nostra mànager.

Gràcies a ella tenim un document sensacional de com es va enregistrar el disc (veure a http://www.hotelguruband.com/). Després ens va fer sonar a la ràdio, va organitzar la web i va contactar amb fans de tot arreu. Fins i tot va aconseguir que RAC1 dediqués a Hotel Guru un especial de 40 minuts, que també està penjat a la web.

Qui hauria dit que darrere d'aquella feliç setmana s'amagava tanta felicitat!

TAMAYO

Tot va començar quan vaig composar la cançó Suburban Princess. Aquesta balada crepuscular parla d'un home que entra en un bar buit i troba una noia a la barra que ha perdut el camí de tornada a casa. Estava concebuda perquè la cantés la Noe, que llavors era l'única cantant de Hotel Guru. Però després d'assajar-la un parell de cops, va dir que no s'hi trobava a gust amb la cançó i no la volia cantar.

Teníem un concert al Buzzing de Gràcia pocs dies després, i jo no estava disposat a deixar el tema sense estrenar, així que vaig recordar el que havia dit el fotògraf i el vaig trucar: "Nano, si vols cantar tinc una cançó perquè debutis".

El primer concert en un local públic va tenir lloc un diumenge al vespre, en un restaurant de Torrent de l'Olla que va obrir només perquè féssim el concert. L'amo, el Pere, és un bon amic que va apartar totes les taules per crear un espai que es va omplir amb unes 90 persones.

En un moment del concert vaig anunciar que el Jordi Tamayo sortiria a cantar un tema de nova fornada, Suburban Princess. L'expectació era màxima i ningú esperava que el fotògraf de la banda pogués donar gaire de sí. Per això, quan van sentir com la seva veu poderosa, dramàtica i tendra cantava You sat in the bar, swimming in the lakes of your mind... el públic va contenir l'alè. Quan va arribar a la tornada, Where are you going, I asked, Suburban Princess tonight? vaig veure que un noi que seia a terra plorava d'emoció.

Acabava de néixer -aquest cop de veritat- Hotel Guru.

(CONTINUA DIVENDRES 1 DE MAIG)

____

Resposta als posts:

Sandra, m'alegra molt que TANT DE BO FOSSIS AQUÍ et sembli la meva millor novel·la. Gràcies per llegir-la i per compartir aquesta aventura. Petons!

ON COMENÇA UNA HISTÒRIA

La Marisa Tonezzer, editora del llibre que veieu i gran amiga, em va fer una vegada aquesta reflexió: "Cada història té dos principis: el que posa l'autor i el de veritat, allà on comença la novel·la".

Li vaig demanar que m'expliqués què volia dir amb això. Es pot resumir així: els escriptors -com totes les persones que expliquen històries- acostumen a començar per un punt que no interessa als lectors. Unes vegades es tracta de la primera mitja pàgina, d'altres de tot el primer capítol, que és només una preparació per a allò que realment ens enganxarà i ficarà dins de la novel·la. Un cop detectem el veritable inici, el millor és desfer-nos del preludi. Si és informació important, ja la direm més endavant.

El mateix passa amb la història de Hotel Guru que t'he anat explicant, àngel pacient que regales la teva mirada a aquest blog. Hi ha el principi teòric de la banda, que es pot situar a la barra d'aquell bar o al primer concert "Live in the Living". Però el veritable inici de Hotel Guru va ser unes setmanes després.

Tot va començar quan vaig demanar a la meva amiga Pema Maymó que ens busqués un fotògraf per poder penjar algunes imatges de la banda (llavors trio) al MySpace. "El meu home t'ho farà, és molt bon fotògraf", va dir.

L'home en qüestió era en Jordi Tamayo. Va muntar la seva càmera i un elaborat dispositiu de il·luminació a casa meva durant un assaig. Mentre el Lligadas, la Noe i un servidor tocàvem Wonderland, Heaven after heaven i White Réverie, en una de les pauses em va dir: "Ei, nano, jo també vull cantar". No li vaig fer cas, perquè prou feina teníem amb les nostres mancances, però una setmana després va passar una cosa inesperada que donaria inici a la veritable història...

(CONTINUA DIMARTS 28)

____

Resposta als posts:

Irene: sí, sí, hem de promoure les "salonades"!! Qui vulgui assistir a una de ben especial, que vagi el dia de Sant Jordi a les 20:15 al carrer Trafalgar 48, interior 2ª.

EL PRIMER CONCERT DE HOTEL GURU

Article publicat al diari AVUI el 7 d'agost de 2007 (en aquells temps la Noe es feia dir Zoe), pocs dies després del debut...

___

"En un viatge recent a París em van convidar a sopar a casa d’en Jim Haynes, un nord-americà entrat en la setentena que ostenta el rècord mundial de presentar persones. Es diu que va ser ell qui va presentar la Yoko Ono a en John Lennon.
Des que es va instal·lar a l’antic estudi de Matisse, cada diumenge organitza un sopar per a 100 persones amb l’únic propòsit de fer que la gent es conegui, apart dels 20 € que deixa cada convidat com a contribució.
Només entrar, el veig davant d’un cartell que ―traduït― diu: «EL PLA DE JIM: QUEDAR-SE A CASA I QUE ET PAGUIN». Pas mal. Com a nouvingut, em fa emplenar un full amb el meu nom, adreça completa de Barcelona i telèfon. En retornar-li, un noi m’adverteix: «Ja l’has pifiada. Ara inclourà les teves dades en una de les guies alternatives que edita. Jo vaig picar i un any després sortia a la Guia de persones amables de París. De sobte, se’m presentava a casa gent que no coneixia de res.»
Després d’aquesta inquietant notícia, de tornada a Barcelona m’assabento que l’Albert Jumilla, un jove agitador cultural de Gràcia, ha muntat al saló de casa seva un cicle de concerts alternatius. Sense ell saber-ho, s’ha apuntat a una moda ―ho publicava l’EP3 la setmana passada― d’Holanda que es diu Live in the Living («en directe al saló»). Fins i tot artistes coneguts han començat a tocar a cases on els lloguen pel mòdic preu de 300 €.
M’ofereix el seu pis per debutar amb la meva banda Hotel Guru. Acceptem el repte i ens trobem en un saló de 20 metres quadrats on s’apinyen 74 persones que ja s’ofeguen de calor quan en Jordi, el guitarra, toca els primers acords. El moment estel·lar de la nit arriba quan la pintora Franzi Rosés salta a l’escenari per posar a la vocalista una faldilla gegant confeccionada amb paper de diari. La Zoe canta els darrers temes com una princesa suburbana.
Acabat el show, tornem a la realitat d’un saló normal i corrent que aquest mecenes comparteix amb un auxiliar de vol. M’informa que properament actuaran els noruegs Harakiri Band, que fan versions salvatges d’Edith Pïaf, entre d’altres.
Ara que la normativa municipal ha ofegat la música en directe a bars i locals de Barcelona, amb uns quants living rooms com el del Jumilla ―i la paciència dels veïns― aquesta ciutat pot ser l’hòstia."

(CONTINUARÀ DIUMENGE 19)

___

Resposta als posts:

Irene, el teu perfil sortirà aviat en aquest blog. Sense tu mai no hauríem viscut aquest somni!!!

Sílvia, gràcies per estar al peu del canó. I em fa molta il·lusió que hagis llegit TANT DE BO FOSSIS AQUÍ. Segur que el jardí secret tu l'havies trobat a la teva llibreria, el que passa és que t'havies oblidat d'on és la porta d'entrada ;-)

LLIGADAS

El "tercer home" va ser el Jordi Lligadas, un virtuós de la veu, de la guitarra i els arranjaments. Li van explicar a l'Astrolabi que a casa meva s'estava gestant algun projecte i va trucar per ficar-hi el nas. Tot just havia començat un any sabàtic per provar de viure de la música, amb la seva carrera de cantautor o bé col·laborant amb altres bandes.

Quan va veure el nostre nivell (la Noe desafinava i jo no encertava mai l'acord) ens va mirar escandalitzat. Després va dir molt sincer: "He vingut perquè m'han dit que ets escriptor i potser aprengui alguna cosa." Poc després va marxar de vacances amb poques ganes de tornar a reunir-se amb nosaltres. La Noe i jo ens ho vam prendre com un repte personal i vam assajar cada dia per aixecar el nivell. En part ho vam aconseguir i el Lligadas ens va felicitar.

Aquest home de cabells rossos recollits en una cua de cavall (ja se l'ha tallada) va posar ordre i seny al trio primigeni, que debutaria l'agost de 2007. Sempre amb la solució musical a punt, si cal l'emprèn a puntades amb un amplificador. Sovint les diu de l'alçada d'un campanar.

Recordo un comentari seu en un restaurant de Mataró, després d'haver actuat a la casa de la Care Santos. La Noe es queixava que no tenia ni cinc i no sabia d'on treure diners per tirar endavant. Algú li va dir: "Per què no filmes una peli porno casolana amb un paio i la pengeu a una web de pagament? Hi ha gent que es guanya la vida així" Ella va contestar: "Però què dius! Ja no tinc la silueta per sortir en una peli porno." En sentir això, el Lligadas va aixecar el cap del plat i va dir en castellà: "¿Silueta? ¿Qué tiene que ver la silueta con el porno? ¡Si de lo que se trata es de tragar por todos laos!"

Aquest és el cap d'operacions d'Hotel Guru, i productor musical de l'únic disc de la banda.

(CONTINUARÀ DIMARTS 14)

___

Resposta als posts:

L'amor, com la felicitat, sempre és molt més a prop del que pensem. Els busquem lluny perquè som miops emocionalment. Et desitjo una primavera plena de cançons i aventures, Rosa!

NOE

HOTEL GURU es va gestar al bar l'Astrolabi un diumenge de matinada. Jo hi havia anat a pagar un deute al Jordi Cantavella, un dels seus socis, quan el bar ja estava buit. A banda de mi només hi havia una noia solitària a l'altra banda de la barra. Semblava ensopida.

El Cantavella li va demanar que s'acostés, que ens havíem de conèixer. Es va presentar com a Noe (de Noemí) i em va dir que feia fotos. En aquell moment no tenia cap feina ni en buscava. Vam començar a xerrar i em va dir que també li agradava cantar, que tenia una cançó enregistrada amb un ex seu, un tema molt sinistre. Uns dies després vam quedar i em va ensenyar un arxiu de MP3. Sonava com una vocalista de l'afterpunk dels 80' i vaig pensar que podíem provar alguna cosa. "Demà a la tarda em passo per casa teva" va dir. "Així conec els teus gats".

No recordo si els gats es van deixar conèixer o es van amagar, però aquella tarda vam assajar per primer cop Wonderland (es pot escoltar a http://www.hotelguruband.com/). Res feia pensar que sis mesos després estaríem enregistrant un disc amb aquesta i deu cançons més. (CONTINUARÀ DIJOUS 9)

___

Resposta als posts:

Gràcies, Rosa, per buscar l'Eva Winter al FNAC. Té a veure amb la Keren Ann, i també amb alguna cantant de la bohèmia barcelonina. Encantat que em llegeixis!

Sílvia, què bé saber que ets a l'altra banda del monitor. Moltes cançons de Hotel Guru tenen 10 anys o més, el que passa és que estaven sense lletra. I en queden moltes altres per acabar. Al novembre tindrem nou disc, amb un aire entre rus i francès-sota-un-pont-del-Sena. Petó!

LA CAPSA DE SABATES

Abans d'aprendre a tocar el piano correctament, vaig començar a composar. Al meu professor li agradaven les cançons que feia, així que vam muntar un duet que afortunadament no va actuar mai en públic. La mecànica era la següent: jo li ensenyava un nou tema i ell s'asseia al piano perquè jo el pogués cantar. El invent es va anomenar ONCEUPONATIME i vam enregistrar un cassette que es deia Birthing. A mi em feia vergonya escoltar-me cantar, perquè sovint desafinava.

Un cop dissolt ONCEUPONATIME, vaig muntar la meva tercera banda -novament un duet- amb un company mallorquí d'Anglogermàniques que es deia Manolo. Ell tocava la guitarra acústica, jo el piano -n'havia comprat un que vaig pagar a terminis durant 5 anys- i la melòdica. Cantàvem un o l'altre depenent del tema. Com que quedàvem tots els dissabtes al matí i sempre fèiem una cançó nova, el duet es va dir SATURDAY SONG, i va enregistrar el seu cassette corresponent sense vocació d'actuar enlloc. Quan el Manolo va acabar els estudis, va tornar a Mallorca i la cosa va quedar aquí.

Pot ser avorrit el que estic explicant, però és necessari per entendre l'origen d'HOTEL GURU, la banda que aquest 22 d'abril a les 22h presentarà a la Cova de les Cultures (Carrer de l'Àngel 12, Barcelona) la novel·la Tant de bo fossis aquí, que en bona part està inspirada en l'estranya singladura d'una banda -la meva quarta- que va néixer un diumenge a la nit en un bar a punt de tancar.

Però tornem abans a la qüestió dels cassettes. Entre les cançons que havia composat entre classe i classe de piano -quan tenia 20 anys-, les dels dos duets i moltes altres que vaig composar en els quinze anys següents que no vaig tocar amb ningú, vaig anar omplint de cintes una capsa de sabates que guardava sota el llit. Eren cassettes usats i la majoria de vegades enregistrava només fragments de temes, sense ni tant sols lletra. En total hi devia haver un centenar de cançons en potència. Quan posava al reproductor una d'aquestes cintes podien sonar dos compassos de piano, mig tema instrumental, o algun de més acabat en el que jo taralejava la part vocal. Un d'ells era Heaven after Heaven que vam enregistrar molts anys després amb HOTEL GURU.

I aquí és on vull arribar. A l'edat de 38 anys, en portava quinze tocant per a mi sol -cosa que m'avorria mortalment- de forma molt ocasional, sense compartir cançons amb ningú. De fet, crec que els últims cinc anys ni tant sols havia obert la tapa del piano. El desinterès per la música em va portar, fins i tot, a deixar d'escoltar CDs. Fins que un dia, escoltant una ràdio americana per Internet va sonar una cançó de KEREN ANN, Not going anywhere. Alguna cosa oblidada dins meu es va remoure i vaig encarregar el disc -es deia igual que la cançó- per Amazon. Aquell CD va donar un gir a la meva vida, i em va fer treure la pols de la capsa de sabates.

(CONTINUARÀ)

L'AVI PIANO

No recordo el nom de la primera noia a la que vaig fer un petó, perquè la vaig veure una sola vegada de prop -la nit de l'esdeveniment- i una altra de lluny, però recordo molt bé el primer piano que vaig tocar. Era un Chassaigne Frères de cent anys, tot un avi, i estava al desaparegut Les Puces del Barri Gòtic, la taverna del carrer Montsió on jo treballava de cambrer.

L'establiment tenia una programació regular de música en directe. Un dia per setmana venia l'Antonio, un geni de la improvisació al piano; li podies demanar qualsevol cançó, que encara que no l'hagués tocat mai la treia immediatament a dues mans. L'altra pianista era una estudiant d'arquitectura que es deia Helena. En sabia molt menys, però com a compensació tancava els ulls i es retorçava mentre clavava els dits a les tecles, com posseïda per un monstre amagat dins del Chassaigne. Va ser mentre escoltava la seva interpretació de Gondoler venecià, un dels Lieder ohne Worte (cançons sense paraules) de Mendelsohn que vaig decidir que volia aprendre a tocar el piano.

L'Antonio es va oferir a fer-me una classe setmanal a canvi de 500 pessetes, "perquè li donis un valor a les classes", em deia. Jo obria la persiana de ferro al matí, quan la taverna estava tancada, i tocava aquell piano sempre desafinat. El primer que vaig aprendre va ser la Gymnopédie nº 1 de Satie, que és una bona peça per a principiants.

Hi anava cada matí, quan tenia classe amb l'Antonio i quan no en tenia, i això em va fer abandonar prematurament la carrera de periodisme. Però era superior a mi: quan baixava la persiana de la taverna, el món exterior quedava de sobte molt lluny. En obrir la vella tapa del Chassaigne Frères accedia a un altre món, alhora proper i fantasmal.

D'alguna manera sento que aquell avi piano em va adoptar. Les seves tecles gastades, els pedals rovellats i el seu olor a fusta noble em van ensenyar tot el que necessitava saber de la vida i els seus misteris.

CANÇONS QUE SUBJECTEN A LA VIDA (2)

Uns quants anys després, mentre treballava en un bar del Barri Gòtic, em vaig fer amic d'un noi de Santa Coloma que es deia Alberto. Als dos ens agradava molt viatjar, i un estiu vam anar en tren fins a Grècia a visitar unes noies que havíem conegut. Com que no ens feien gaire cas, recordo que ens estiràvem a la nostra habitació d'Atenes a escoltar un disc de Manos Hadjidakis, un cantautor grec ja desaparegut. Hi havia una cançó -no recordo el títol- que al meu amic li agradava especialment. Quan sonava, li brillaven els ulls. Una tarda que l'escoltàvem per enèsima vegada després de beure una ampolla de retsina, l'Alberto es va posar de peu i em va dir: "Francesc, per aquesta cançó he decidit que em quedo a Atenes".

Jo no m'ho vaig creure, perquè l'Alberto havia estat acceptat a una universitat escocesa i li faltaven dos anys per acabar la carrera. Què havia de fer a Grècia? Li vaig expressar el meu escepticisme, i va insistir: "Ja ho tinc decidit: per aquesta cançó em quedo a Atenes. Què t'hi jugues que ho faig?". "El que vulguis", vaig contestar. "Quan sortim d'aquesta ciutat i arribem, en tres dies, al sud de França, jo continuaré fins a Escòcia i empaquetaré de seguida tot el que tinc a l'habitació. Aprofitaré l'Interrail per tornar a Atenes abans no acabi l'agost."

Estava clar que si era capaç de fer aquell sacrifici -renunciar al seu futur acadèmic i professional- per una cançó, jo no em podia quedar curt. Per tant li vaig dir: "Si ets capaç de fer el que dius i a finals d'agost ja t'has instal·lat a Atenes, jo l'1 de setembre me'n vaig a Cadis i des d'allà començo a caminar i ja no paro fins al Cap Nord." Era un vell projecte que li havia comentat algunes vegades: travessar Europa a peu de sud a nord. Havia calculat que em caldrien sis mesos bons per cobrir aquella distància. Per tant, jo també hauria de penjar la meva carrera -Filologia Anglogermànica- per fer la meva odissea particular. L'Alberto i jo ens vam donar la mà per segellar el pacte.

Una setmana després de tornar a Barcelona, mentre em plantejava el futur immediat per aquests camins de Déu, em va arribar una carta del meu amic. M'explicava que, un cop a Escòcia, li havia estat impossible complir la seva promesa. "Aquí al nord, la cançó no sona igual", deia, "Ja no em diu que ho haig de deixar tot per viure a Grècia".

Vaig respirar alleugerit. No tenia putes ganes d'anar a Cadis i començar a caminar com un maleït fins al nord de Noruega. Vaig desar la carta sobre l'escriptori i em vaig estirar al llit a escoltar la cançó de Hadjidakis. L'Alberto tenia raó. Fins i tot des d'aquest costat de la Mediterrània, la cançó sonava llunyana com un somni abandonat.

CANÇONS QUE SUBJECTEN A LA VIDA (1)

No puc imaginar la vida sense música.

En els pitjors moments de la meva adolescència, recordo que sempre hi havia una cançó salvadora que em feia de flotador enmig del no-res. Llavors li deien crisi existencial. Quan sentia que tot s'enfonsava al meu voltant, la melodia -normalment malenconiosa- que sonava en el cassette em mantenia subjecte a la vida. Estirat sobre el llit com en un tauló empès per les onades, aleshores pensava en l'amor platònic del moment i sospirava: "Tant de bo fossis aquí..."

Llavors no tenia cap desig de ser escriptor, ni podia imaginar que, dues dècades després, publicaria una novel·la amb aquest títol. Només m'agradava escoltar cançons tristes i passar la nit en blanc enganxat a la ràdio. En aquella època escoltava Ràdio Pica, una emissora pirata que teòricament emetia des d'un vaixell al port de Barcelona.

A falta d'amor i de perspectives, el meu secret desig era composar bandes sonores per a pel·lícules de baix pressupost. Des de petit jo tocava d'oïda la melòdica -a l'escola l'anomenaven DoReMi- i érem a l'època del Casiotone. Com que no tenia un piano ni cap instrument en condicions, mentre somiava amb traslladar-me a Los Angeles, als quinze anys vaig muntar una primera banda que es deia The End. Jo tocava el Casiotone, un company de classe cantava a pèl i un altre feia la percussió amb un tambor de Colón. Vam enregistrar un cassette amb set cançons pròpies. En vam fer tres còpies. A Déu gràcies, totes s'han perdut.

(CONTINUARÀ)