dilluns, 9 de març de 2009

CANÇONS QUE SUBJECTEN A LA VIDA (2)


Uns quants anys després, mentre treballava en un bar del Barri Gòtic, em vaig fer amic d'un noi de Santa Coloma que es deia Alberto. Als dos ens agradava molt viatjar, i un estiu vam anar en tren fins a Grècia a visitar unes noies que havíem conegut. Com que no ens feien gaire cas, recordo que ens estiràvem a la nostra habitació d'Atenes a escoltar un disc de Manos Hadjidakis, un cantautor grec ja desaparegut. Hi havia una cançó -no recordo el títol- que al meu amic li agradava especialment. Quan sonava, li brillaven els ulls. Una tarda que l'escoltàvem per enèsima vegada després de beure una ampolla de retsina, l'Alberto es va posar de peu i em va dir: "Francesc, per aquesta cançó he decidit que em quedo a Atenes".
Jo no m'ho vaig creure, perquè l'Alberto havia estat acceptat a una universitat escocesa i li faltaven dos anys per acabar la carrera. Què havia de fer a Grècia? Li vaig expressar el meu escepticisme, i va insistir: "Ja ho tinc decidit: per aquesta cançó em quedo a Atenes. Què t'hi jugues que ho faig?". "El que vulguis", vaig contestar. "Quan sortim d'aquesta ciutat i arribem, en tres dies, al sud de França, jo continuaré fins a Escòcia i empaquetaré de seguida tot el que tinc a l'habitació. Aprofitaré l'Interrail per tornar a Atenes abans no acabi l'agost."
Estava clar que si era capaç de fer aquell sacrifici -renunciar al seu futur acadèmic i professional- per una cançó, jo no em podia quedar curt. Per tant li vaig dir: "Si ets capaç de fer el que dius i a finals d'agost ja t'has instal·lat a Atenes, jo l'1 de setembre me'n vaig a Cadis i des d'allà començo a caminar i ja no paro fins al Cap Nord." Era un vell projecte que li havia comentat algunes vegades: travessar Europa a peu de sud a nord. Havia calculat que em caldrien sis mesos bons per cobrir aquella distància. Per tant, jo també hauria de penjar la meva carrera -Filologia Anglogermànica- per fer la meva odissea particular. L'Alberto i jo ens vam donar la mà per segellar el pacte.
Una setmana després de tornar a Barcelona, mentre em plantejava el futur immediat per aquests camins de Déu, em va arribar una carta del meu amic. M'explicava que, un cop a Escòcia, li havia estat impossible complir la seva promesa. "Aquí al nord, la cançó no sona igual", deia, "Ja no em diu que ho haig de deixar tot per viure a Grècia".
Vaig respirar alleugerit. No tenia putes ganes d'anar a Cadis i començar a caminar com un maleït fins al nord de Noruega. Vaig desar la carta sobre l'escriptori i em vaig estirar al llit a escoltar la cançó de Hadjidakis. L'Alberto tenia raó. Fins i tot des d'aquest costat de la Mediterrània, la cançó sonava llunyana com un somni abandonat.

3 comentaris:

  1. No sabrem mai si és bó seguir un somni o no. Personalment, jo no em penedeixo d'haver-me deixat seduïr pel meu. Com a mínim puc dir que ho vaig fer.

    ResponElimina
  2. Els somnis... què faríem sense ells? Sempre he cregut que somiar et permet viure, que la vida no és res si no pots somiar... Deu ser impressionant veure el teu somni fet realitat... Petons!

    ResponElimina
  3. Potser si hagués tornat encara estaria allí... o no... mai sabem que passaria si fessem el contrari del què fem. Hauria d'existir esta opció per poder triar.

    ResponElimina